L'Església Parroquial de la Mare de Déu del Rosari, construïda en estil neoclàssic al llarg del segle XIX sobre l'antiga ermita de Sant Antoni, ha sigut al llarg de la seua història el punt aglutinador de la població, centre neuràlgic de la vida social d'alforiners i alforineres, de propietaris, mitgers i jornalers, i germen de l'actual nucli urbà de Fontanars.
Descripció de l'interior
L’interior de l’església presenta una planta rectangular, amb estil neoclàssic, tot i que amb alguns elements barrocs i decoració austera. Es divideix en tres naus, una central i dues laterals, dividides en 5 trams. S’hi accedeix per una única porta lateral, situada al segon tram de la banda de l’Evangeli (part esquerra).
La nau central està coberta per volta de canó rebaixat, amb arcs faixons i llunetes, amb falses claus barroques, i sustentada sobre pilars i pilastres. Als seus peus es situa el cor.
A l’altar major trobem un retaule arquitectònic neoclàssic, imitant la porta de temple romà, amb quatre columnes corínties subjectant un dentell horitzontal. Entre columnes, la fornícula principal amb la imatge de la titular de la parròquia, la Mare de Déu del Rosari. A sota, altra fornícula de menors dimensions amb un oli sobre taula representant el Salvador. Per sobre del dentell, una pintura semicircular representant a Sant Antoni Abad i Sant Miquel Arcàngel, antics titulars de l’església de Fontanars, datada a mitjans del segle XIX.
Les naus laterals, dividides en trams per arcs de mig punt, creen capelles indivualitzades, cobertes per volta de canó amb llunetes, generalment ocupades per retaules d’escaiola decorada, amb fornícules que allotgen diverses imatges d’estil barroc o neoclàssic de factura recent (posteriors a la Guerra Civil), com les de Sant Antoni, els Crists Crucifixat i Jacent, Sant Cristòfol, Santa Cecília, la Verge del Carme, la Immaculada o la del Sagrat Cor.
Pel primer tram de la banda de l’Epístola (a la dreta), s’accedeix a la Capella de la Comunió, coberta per volta rebaixada, amb planta rectangular i perpendicular a la nau central. Al frontó del retaule s’observa una Alegoria de l’Esperança. A la fornícula es troba una imatge de Sant Josep, provinent de l’enderrocat Palau de Ripalda de València.
La història de l'església
La primera ermita: Sant Antoni dels Fontanars.
La primera notícia coneguda d'un edifici per al culte a la partida de l'Alforí d'Ontinyent data de principis del segle XVI. El 5 de novembre de 1520, davant les peticions dels hereters alforiners, el Consell de la vila d’Ontinyent autoritza la construcció d’una ermita als Alforins, ja que es troben molt allunyats del nucli urbà i es queden molts diumenges i festius sense escoltar missa. L’ermita o església, que haurà de ser sufragada amb els béns dels hereters alforiners, es localitzaria allà on els oficials de la vila establiren el lloc idoni, allà “hon serà bo”. L’elecció recauria en la “partida dels Fontanars”, sobre el lloc on es situa l’actual església de la Mare de Déu del Rosari.
Es de suposar que la inestabilitat provocada per la revolta de les Germanies paralitzaria l'execució de l'obra, mentre que, una vegada restablida la pau i tranquil·litat, de l'ermita únicament es construirien les parets. Les dificultats econòmiques dels hereters impedirien la prossecució.
No seria fins set dècades després quan els propis jurats de la vila d'Ontinyent es decideixen a finançar l’obra per tal d’acabar-la definitivament. Alelshores, el 5 de juny de 1593, es formalitza un contracte amb Onofre Solbes, obrer de vila, per preu de 1.800 sous, perquè acabe l’ermita dels Alforins, la qual es trobarà “sots invocació del gloriós sent Anthoni”. A més, es descriu com haurà de ser l’ermita una vegada acabada: dos navades separades per un arc de rejoles, coberta a dos aigües i el trespol enrejolat, i amb un campanaret.
El 8 de juny de 1755, segle i mig després, es celebra el primer bateig a l’ermita de Sant Antoni i Sant Miquel, cosa que demostra la incipient vitalitat demogràfica dels Alforins després del despoblament provocat per la Guerra de Successió. A més, és la primera referència documental d’aquest sant arcàngel com a titular de l’ermita, encara que no se sap des de quin moment compartiria patronat amb Sant Antoni.
La construcció d’una nova església per a la Mare de Déu del Rosari
Des de finals del segle XVIII s’havia fet patent la necessitat d’ampliar la vella ermita, sens dubte insuficient per la creixen població alforinera, però les dificultats econòmiques i la Guerra del Francés han impedit la consecució de les reformes.
En 1825 es dona l’espenta definitiva. Amb el suport del nou pàrroc, Vicent Tortosa i Tudela, que es compromet a donar la calç necessària, eixe estiu es comença l’obra. Tots els alforiners hi treballen, els propietaris de les heretats, els mitgers i també el retor. Entre 1828 i 1829 s’enderrocaren les voltes antigues, més baixes, i començaren a alçar-se al nivell de les noves. Finalment, el 3 d’octubre de 1841, es col·loca el Reservat. També es volia construir un campanar, però la manca de recursos ho impedí. Finalment, l'any 1855 es daurava i pintava l'altar major, amb la qual cosa l'interior de l'església adquiria més o menys la seua fisonomia actual. A més, es realitzà una pintura de Sant Antoni i Sant Miquel, en record dels antics patrons, que encara corona l'altar major.
El campanar, element distintiu de l'església, es construiria en dues fases, una primera inconclosa en 1860-1862 i una definitiva entre 1915-1916.
L’any 1848 es sol·licità que a l’església de Fontanars es pogueren celebrar matrimonis i soterraments i, encara que des d’Ontinyent es rebutjava la petició, el Tribunal Eclesiàstic acabà aprovant-ho en maig de 1849. No obstant això, l’església de Fontanars continuarà sent depenent de la matriu de Santa Maria d’Ontinyent, fins i tot després de la segregació del municipi en 1927, fins a l’any 1953, moment en què seria erigida com a parròquia independent.
Als Alforins, sembla que la devoció per la Mare de Déu del Rosari començà amb la por generada durant la Guerra del Francés a causa de la invasió del territori per part de tropes estrangeres. Eixe mateix pànic porta a Vicent Jordà i la seua dona Vicenta Francés a fer vot i promesa què, si acaba la guerra sense que cap de les seues tres filles hagen sofert cap dany per part dels invasors, donarien una imatge de la Verge del Rosari a l’església del poble. En efecte, quan les tropes franceses abandonaren aquestes terres, allà per juny de 1813, les tres germanes Jordà Francés es trobaven sanes i estàlvies, per la qual cosa, al voltant de 1830, els seus pares feren donació de la imatge.
A partir d’aleshores, la devoció a la Mare de Déu del Rosari aniria en augment fins que, entre 1850 i 1860, es convertiria en titular de la nova església. Sant Miquel, que pel que sembla no havia arribat a adquirir mai una gran importància, es veuria desplaçat, mentre que Sant Antoni es mantindria com a patró tot i que a un lloc secundari.
La tradició conta que va ser entre 1865 i 1866 quan es consolidà definitivament el patronat de la Mare de Déu del Rosari. Aleshores una terrible epidèmia de còlera planava sobre la població alforinera, per la qual cosa es comanaren a aquesta Mare de Déu demanant protecció. Quan la malaltia passà de llarg en 1866, els alforiners, en agraïment, decidiren dedicar-li les principals festes del poble, els Moros i Cristians (que venien celebrant-se a Ontinyent des de 1860).
Fonts:
- Arxiu Parroquial de Fontanars dels Alforins. Relación de la Parroquia de Fontanares, de Onteniente, hecha por Ventura Bordera y Espí, labrador propietario de una de las heredades de dicha parroquia, hecha en el mes de diciembre de 1853 (manuscrit).
- BORDERA I BORDERA, Tomàs F.; "Sant Antoni Abat i l'Alforí. La devoció, la iconografia i la festa" en Actes de les III Jornades d'Estudi sobre la Festa de Sant Antoni Abat, La Pebrella-Associació Cultura, Canals, 2014.
- RIBERA (dels Bordellets), Agustí; "Una notícia sobre l'ermita o església dels Alforins de l'any 1520", en Programa de Festes de Moros i Cristians de Fontanars dels Alforins, 1991, s.p., 2 pàg.
- TEROL I REIG, Vicent; "La construcció d'una ermita: Sant Antoni dels Fontanars, 1593", en Programa de Festes de Moros i Cristians de Fontanars dels Alforins, 2002
